Andreu Gomila

Durante casi un mes, la ciudad hierve de actividades para todo el mundo (¡y, alerta, que también las hay gratis!). Mercados, regalos, obras de teatro, cosas por hacer con los peques, conciertos, espectáculos de luces... ¿Queréis saber lo mejor de la agenda de Navidad de Barcelona? Echad un vistazo a nuestra selección y sacad todo el jugo a vuestro tiempo libre haciendo planes divertidos: ¡con estas 20 ideas disfrutaréis de las fiestas y os lo pasaréis mejor que nunca! NO TE LO PIERDAS: Guía completa Navidad 2025 en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Són d'autors d'aquí i de fora, forjadors de grans històries que ens han deixat bocabadats. La rentrée de setembre prometia i hem passat mesos llegint per oferir-vos el nostre top de llibres per regalar per Nadal. Tenim literatura de la bona, contes que ens deixen sense alè, molta novel·la i també una mica de poesia... Tots són apostes segures. NO T'HO PERDIS: Guia completa de Nadal 2025 a Barcelona

Sou dels que quan cauen quatre gotes us poseu a emular Gene Kelly a 'Singin' in the rain'? Us encantaria viure entre els neons de Broadway? En cas de visitar Londres no us perdríeu per res del món una visita als teatres del West End? Tenim bones notícies per a vosaltres, perquè Barcelona torna a ser una plaça forta dels musicals. De Dagoll Dagom a Nostromo Live, sense oblidar-nos de les petites companyies que fan seu el gènere, la cartellera sempre compta amb espectacles que fan vibrar el públic. NO T'HO PERDIS: Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

¿Sois de los que cuando caen cuatro gotas se ponen a emular a Gene Kelly en 'Singin' in the rain'? ¿Os encantaría vivir entre los neones de Broadway? En caso de visitar Londres ¿no os perderíais por nada del mundo una visita a los teatros del West End? Tenemos buenas noticias para vosotros: Barcelona vuelve a ser una plaza fuerte de los musicales. De Dagoll Dagom a Nostromo Live, sin olvidarnos de las pequeñas compañías que cultivan el género, la cartelera siempre cuenta con espectáculos que hacen vibrar al público. NO TE LO PIERDAS: Las obras de teatro recomendadas en Barcelona

Des d'espectacles més petits a grans produccions, de monòlegs a espatarrants musicals... La cartellera de teatre de Barcelona és potent i ofereix xous per a tota mena de públic. Si us pregunteu quines són les millors obres que es poden veure als nostres escenaris, hem fet una tria de les peces que no us heu de perdre de cap de les maneres: i no badeu gaire, que us podeu quedar sense entrades! NO T'HO PERDIS:  🎭 Els millors musicals i les millors obres de teatre infantil a Barcelona   🎤  Llocs de Barcelona on veure jam-sessions, 'open mics', comèdia i altres espectacles de petit format  Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Desde espectáculos más pequeños a grandes producciones, de monólogos a musicales alucinantes... La cartelera de teatro de Barcelona es potente y ofrece shows para todo tipo de público. Si te preguntas cuáles son las mejores obras que se pueden ver en nuestros escenarios, hemos hecho una selección de las piezas que no hay que perderse de ninguna de las maneras: ¡y no te despistes demasiado, que te puedes quedar sin entradas! NO TE LO PIERDAS: 🎭 Los mejores musicales y las mejores obras de teatro infantil en Barcelona  🎤 Lugares de Barcelona donde ver 'jam sessions', 'open mics', comedia y otros espectáculos de pequeño Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Farts de compromisos familiars, sobredosi de torrons, nadales ràncies i carrers plens de llums epilèptiques? Us proposem passar les vacances de Nadal en companyia de vaixells pirates, viatges interestel·lars i molta fantasia, aixoplugats en l’escalfor del teatre. N'hi ha per a grans, per a petits i per a tota la família! NO T'HO PERDIS: La guia completa del Nadal 2025 a Barcelona

¿Hartos de compromisos familiares, sobredosis de turrones, villancicos rancios y calles llenas de luces epilépticas? Os proponemos pasar las vacaciones de Navidad en compañía de barcos piratas, viajes interestelares y mucha fantasía, cobijados en el calor del teatro. ¡Hay para mayores, para pequeños y para toda la familia! NO TE LO PIERDAS: La guía completa de la Navidad 2025 en Barcelona

Hemos buceado en la agenda cultural de Barcelona para traeros una elección de lo mejorcito que podréis hacer este fin de semana en la ciudad. ¿Queréis saber qué hacer este viernes, sábado y domingo? Aquí tenéis actividades para todos los gustos y bolsillos (¡incluso gratis!). Disfrutad del tiempo libre con exposiciones, obras de teatro, mercados, fiestas, conciertos, actividades con los peques... Os espera un fin de semana increíble sin moveros de Barcelona. Pero si queréis hacer una mini escapada, podéis visitar alguno de los pueblos más bonitos que tenemos cerca de casa. NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes para hacer gratis en Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Què fer a Barcelona aquest cap de setmana? Hem bussejat en l'agenda cultural de Barcelona i us portem una tria del milloret que podreu fer aquest divendres, dissabte i diumenge. Aquí teniu activitats per a tots els gustos i butxaques (fins i tot gratis!). Gaudiu del vostre temps lliure amb exposicions, obres de teatre, mercats, festes, concerts... Voleu saber què fer aquest cap de setmana amb nens? Us espera un cap de setmana increïble sense moure-us de Barcelona. I si voleu escampar la boira, podeu fer una visita als pobles més bonics a prop de casa nostra. NO T'HO PERDIS: Les millors coses gratis per fer a BarcelonaFes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

Què fer avui a Barcelona? Les coses per fer a Barcelona no descansen ni un dia. Cada setmana, trobareu centenars d'activitats increïbles per tots els racons de la ciutat, per no parlar dels plans a Barcelona que hi ha els caps de setmana. Cinema alternatiu, l'exposició imperdible, l'obra de teatre de la qual tothom parla, mercats, activitats familiars... Us oferim tota la informació per gaudir de Barcelona i de la seva enorme activitat cultural, avui i cada dia. No cal moderació, la podeu gaudir a l'engròs.  AMB GANES DE SORTIR PERÒ NO VOLS GASTAR? Mira la nostra llista de coses per fer gratis a Barcelona Fes clic aquí si vols més informació sobre els nostres estàndards editorials i les nostres directrius ètiques per crear aquest contingut.

¿Buscáis ideas para sacar todo el jugo a la ciudad? Estáis en la página correcta. Aquí os hemos seleccionado 10 planes que engloban lo mejor de todos los ámbitos y para todos los públicos. Música, arte, cine y muchas cosas para hacer en la ciudad. ¡De tantos planes tendréis la agenda de la semana llena! NO TE LO PIERDAS: Los mejores planes gratis de Barcelona Clica aquí si quieres más información sobre nuestros estándares editoriales y nuestras directrices éticas para crear este contenido

Després de l'impacte de Falaise, potser un dels més grans espectacles escènics que hem vist aquest segle XXI, era molt difícil qualsevol cosa. I els Baró d'Evel de Blai Mateu i Camille Decourtye segur que ho sabien. Però Qui som? és, en molts sentits, una resposta al món que proposava aquell muntatge. Si aleshores, ens endinsaven en un món fosc, a voltes apocalíptic, a través d'un joc teatral sense límits, ara han decidit girar la truita per deixar clar que només nosaltres tenim les eines per sortir-nos-en. El mateix muntatge és la solució a l'enigma ontològic que planteja el títol de la funció: valentia, comunitat i ganes. El caire plàstic dels Baró d'Evel és d'una altra galàxia. Aquí fan jugar la veu i el cos, potser com mai abans. Ja als primers compassos de l'espectacle, Decourtye ens deixa bocabadats cantant el Cum dederit de Vivaldi. Abans, ella i Mateu ens havien deixat clar que a Qui som? es posarien, sobretot, en la pell dels pallassos que no han deixat de ser mai, ella cara blanca, ell de clown. Però així que la companyia surt de darrere de la gran muntanya d'algues que domina l'escena i Decourtye engega la siciliana en sol menor ens està proposant entrar en el món dels somnis, en un terreny de somnis possibles. Més tard, l'acompanyaran altres veus, com la d'Alima Hamel. Preciós. La companyia ens està proposant entrar en el món dels somnis, en un terreny de somnis possible Entre escena i escena, Decourtye i Trias ens faran riure, amb aparicions estel·lars, i ens far

2025 ha sido, sin duda, el año de Roc Bernadí y de Albert Salazar. Hace unos meses, uno triunfaba con El día de la marmota en el Coliseum y el otro con L'herència en el Lliure. A finales de año les ha tocado compartir escenario y ser, respectivamente, Eddie y Mickey, los hermanos de sangre que creó Willy Russell a principios de los años 80 del siglo pasado; una tragedia griega con todas las de la ley pasada por el tamiz contemporáneo de la diferencia de clases, muy británico y muy de aquella época, inicios del thatcherismo. El letrista y compositor británico trasladó a la Inglaterra de su tiempo lo que podría haber escrito Esquilo hace 25 siglos. En gran medida, Germans de sang es una Orestíada, con dos hermanos gemelos separados al nacer, cuyo destino hace que, realmente, nunca vivan alejados el uno del otro. Russell fue muy moderno en su época narrando el final cronológico de la historia justo al principio, con la muerte de Eddie y Mickey. La función comienza con los hermanos tendidos en el suelo y su madre cantando ya el hit del musical, No pot ser veritat (Tell me it's not true). Russell fue muy moderno en su época narrando el final cronológico de la historia justo al principio Daniel Anglès, el director, tenía el reto de al menos igualar el montaje que capitaneó Ricard Reguant en el mismo Condal hace 30 años, con Àngels Gonyalons, Roger Pera y Sergi Zamora. Ahora cuenta con una excelente Mariona Castillo en el papel de la madre pobre, la Sra. Johnston, y con dos de las e

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme. El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començamen Daniel Anglès, el director, tenia el repte d'almenys igualar el muntatge que va capitanejar Ricard Reguant al mateix Condal fa 30 anys, amb Àngels Gonyalons, Roger Pera i Sergi Zamora. Ara compta amb una excel·lent Mariona Castillo en el paper de la mare pobra, de Mrs. Johnston, i amb dues de les estrelles fulg

Cuando Jeanine (Sandra Pujol) sale de escena, su cuerpo todavía está allí. No la vemos, pero entre Victor (Pau Escobar) y Sinda (Patrícia Bargalló) hay una presencia estremecedora que incluso llena todo el espacio. Ambos, de hecho, se conocen gracias a ella. Y su paso por sus vidas parece determinante. De Jeanine solo sabremos que es muy desordenada, que se lava poco y que ha tenido algunos novios. Tampoco sabemos gran cosa de Victor y Sinda. Son vecinos, nada más. Todo empieza con un encuentro casual en una esquina. Victor y Jeanine chocan. Se conocen de antes, quizás de la escuela o del instituto. Ahora viven una al lado del otro. Ambos viven solos. Y están solos. Su acercamiento será rápido y pronto pasarán a disfrutar de sus cuerpos. Se pedirán más y buscarán más cosas. Ella no tiene suficiente con el sexo y explorará nuevas vías a través de la danza, algo que llevará a cabo con otra vecina, Sinda, mayor, que da clases de ballet a niños en una planta baja. Los tres personajes se mueven en un espacio casi vacío, delimitado por tres series de fluorescentes Durante buena parte de la función, la trama se mueve entre el piso de Victor, donde él y Jeanine hacen el amor. Y el taller de Sinda, donde la protagonista de la obra de Clare Barron se inicia en el movimiento. Jeanine, realmente, no sabe qué quiere. Está inquieta, duda todo el rato, es un cuerpo que reclama atención. ¿Quiere ser enfermera? ¿Quiere ser bailarina? ¿Quiere seguir con Victor? ¿Prefiere a Sinda? Cuando ella p

Quan la Jeanine (Sandra Pujol) marxa d'escena, el seu cos encara hi és. No la veiem, però entre en Victor (Pau Escobar) i la Sinda (Patrícia Bargalló) hi ha una presència esborronadora que fins i tot omple tot l'espai. Tots dos, de fet, es coneixen gràcies a ella. I el seu pas per les seves vides sembla determinant. De la Jeanine només sabrem que és molt desendreçada, que es renta poc i que ha tingut alguns nòvios. Tampoc no sabem gaire cosa del Víctor i la Sinda. Són veïns, res més. Tot comença amb una trobada casual en una cantonada. En Victor i la Jeanine topen. Es coneixen d'abans, potser de l'escola o de l'institut. Ara viuen l'un al costat de l'altre. Tots dos viuen sols. I estan sols. La seva aproximació serà ràpida i aviat passaran a gaudir dels seus cossos. Es demanaran més i buscaran més coses. Ella no en té prou amb el sexe i explorarà noves vies a través de la dansa, cosa que acomplirà amb una altra veïna, la Sinda, més gran, que fa classes de ballet a infants en una planta baixa. Els tres personatges es mouen en un espai gairebé buit, delimitat per tres sèries de fluorescents Durant bona part de la funció, la trama es belluga entre el pis del Victor, on ell i la Jeanine fan l'amor. I el taller de la Sinda, on la protagonista de l'obra de Clare Barron s'inicia en el moviment. La Jeanine, realment, no sap què vol. Està neguitosa, dubta tota l'estona, és un cos que reclama atenció. Vol ser infermera? Vol ser ballarina? Vol seguir amb en Victor? Prefereix la Sinda? Q

Pep Cruz y Marissa Josa ya se pusieron en la piel de Luca y Concetta hace quince años, en Natale in casa Cupiello de Eduardo de Filippo en la Biblioteca de Catalunya. Una astracanada navideña, una comedia que tira hacia la tragedia, un monumento al pueblo, una zambullida en una familia napolitana, los Cupiello, donde los hombres no las ven ni venir y las mujeres tiran del carro con abnegación. Una pieza sublime del gran autor napolitano, que ahora Oriol Broggi ha decidido volver a levantar, con los mismos protagonistas y buena parte de aquel reparto. ¿El resultado? Bastante óptimo. Todo, en esta obra, tiene el volumen de la carcajada desatada, bien subrayada en las transiciones entre actos, donde los intérpretes rompen la cuarta pared e invitan al público a bailar, a café, a pastas, entre gritos y un italiano muy extraño. "¡Aquí todos quieren parecer italianos, pero hay cuatro de Girona!", estalla Cruz en la previa del tercer acto... La trama, sin embargo, va por otro lado. Porque los Cupiello bordean el naufragio: tienen un hijo gandul, con el que no saben qué hacer, y una hija "bien casada" con un empresario local que está tentando a la suerte fuera del matrimonio. Su estado de ánimo es una montaña rusa a punto de descarrilar La acción se mueve entre Luca y Concetta, entre el hombre que juega a ser el pater familias y la mujer que aguanta fuerte la tapa de la olla a presión para que no estalle. De ahí que la sintonía entre Cruz y Josa sea clave. No es que el resto sobren, p

Pep Cruz i Marissa Josa ja van posar-se en la pell de Luca i Concetta fa quinze anys, al Natale in casa Cupiello d'Eduardo de Filippo a la Biblioteca de Catalunya. Una astracanada nadalenca, una comèdia que va tirant cap a la tragèdia, un monument al poble, una capbussada en una família napolitana, els Cupiello, on els homes no les veuen ni passar i les dones estiren el carro amb abnegació. Una peça sublim del gran autor napolità, que ara Oriol Broggi ha decidit tornar a aixecar, amb els mateixos protagonistes i bona part d'aquell repartiment. El resultat? Força òptim. Tot, en aquesta obra, té el volum de la rialla desfermada, ben subratllada en les transicions entre actes, on els intèrprets trenquen la quarta paret i conviden el públic a ballar, a cafè, a pastes, entre crits i un italià ben estrany. "Aquí tots volen semblar italians, però n'hi ha quatre de Girona!", esclata Cruz en la prèvia del tercer acte... La trama, tanmateix, va per una altra banda. Perquè els Cupiello voregen el naufragi: tenen un fill gandul, de qui no saben què fer-ne, i una filla "ben casada" amb un empresari local que està temptant la sort fora del matrimoni. El seu estat d'ànim és una muntanya russa a punt de descarrilar L'acció es belluga entre Luca i Concetta, entre l'home que juga a ser el pater familias i la dona que aguanta fort la tapa de l'olla a pressió perquè no esclati. D'aquí que la sintonia entre Cruz i Josa sigui clau. No és que la resta sobrin, però tot passa pel seu sedàs, pels seu

En el teatro donde trabajan Joan (Carreras), Laura (Conejero) y Pere (Arquillué) ya no actúan humanos. Ellos tres, antiguos actores, vestidos de operarios con mono naranja, se dedican a encender y apagar los robots que hacen el trabajo que ellos hacían antes, pero sin equivocarse nunca, ni quedarse en blanco, ni perder el texto. Son perfectos y, según parece, el público los prefiere. Joan, Laura y Pere se encuentran en una especie de camerino infecto y cada cuarto de hora suben a escena para colocarse como figurantes durante las pausas. Este es el mundo que ha creado el autor y director uruguayo Gabriel Calderón para tratar de repetir el éxito que consiguió con Història d'un senglar, un monólogo en el que deconstruía el Ricard III de Shakespeare a partir de un actor, Joan Carreras, que desgarraba el personaje. Ahora no es Shakespeare la referencia, sino el teatro clásico español, sobre todo La vida es sueño de Calderón de la Barca. Todos los que están en este camerino de cuarta se saben la letra de memoria, y piensan que solo ellos pueden dar vida a Segismundo y Rosaura. El teatro, sin embargo, les queda lejos, arrinconados y sin salida posible más allá de permanecer cerca de la escena. Se sienten despojos. Pero Daniela (Brown) no piensa lo mismo. Irrumpe en escena al principio de la función, como surgida de la nada, con sus compañeros dormidos. Y volverá al poco tiempo, una espectadora que se ha colado y que quiere pertenecer a la compañía. Ella es diferente, viste diferente

Hace apenas un año que Luigi Mangione mató a tiros, en el centro de Nueva York, al empresario Brian Thompson, consejero delegado de United Healthcare, la principal aseguradora médica de los EE. UU. O al menos es lo que las pruebas dicen, incluido un manifiesto en el cual el hombre acusaba a las empresas del ramo de "parásitos" y criticaba duramente el sistema sanitario norteamericano, casi del todo en manos privadas. Todavía no ha sido juzgado y Carol López ha decidido montar una obra con estudiantes recién licenciados del Institut del Teatre sobre el caso. La apuesta era, de entrada, arriesgada. La puesta en escena de López es lo mejor del espectáculo. La directora sitúa la acción en diferentes planos para ofrecer una visión poliédrica del caso: un equipo de periodistas serios, otro de sensacionalistas, la policía de Manhattan, el consejo de administración de United Healthcare, la mujer del asesinado y, silentes, los activistas que reivindican el crimen y a su "héroe". El objetivo es que el espectador saque conclusiones. Hay, claro, un sesgo, y aquí toca remar a favor de las tesis de Mangione. Una nueva bofetada al American way of life. La coreografía funciona y es efectiva, con minutos musicales bien encontrados La función es trepidante, con los ocho actores y actrices (Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert i Ibáñez, Arnau Guillén i Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez i Sos y Carlos Ulloa Marín) que cambian de papel sin par

Al teatre on treballen en Joan (Carreras), la Laura (Conejero) i en Pere (Arquillué) ja no hi actuen humans. Ells tres, antics actors, vestits d'operaris amb granota taronja, es dediquen a encendre i apagar els robots que fan la feina que ells feien abans, però sense equivocar-se mai, ni quedar-se en blanc, ni perdre el text. Són perfectes i, segons sembla, el públic els prefereix. En Joan, la Laura i en Pere es troben en una mena de camerino infecte i cada quart d'hora pugen a escena per col·locar-se com a figurants durant les pauses. Aquest és el món que ha creat l'autor i director uruguaià Gabriel Calderón per mirar de repetir l'èxit que va aconseguir amb Història d'un senglar, un monòleg en què desconstruïa el Ricard III de Shakespeare a partir d'un actor, Joan Carreras, que estripava el personatge. Ara no és Shakespeare la referència, sinó el teatre clàssic espanyol, sobretot La vida es sueño de Calderón de la Barca. Tots els que són en aquest camerino de quarta se saben la lletra de cor, i pensen que només ells poden donar vida al Segismundo i la Rosaura. El teatre, però, els queda lluny, arraconats i sense sortida possible més enllà de romandre a prop de l'escena. Se senten desferra. Però la Daniela (Brown) no pensa el mateix. Irromp en escena al principi de la funció, com sorgida del no-res, amb els seus companys adormits. I hi tornarà al cap de poc, una espectadora que s'ha colat i que vol pertànyer a la companyia. Ella és diferent, vesteix diferent. Té entusiasme,

Fa tot just un any que Luigi Mangione va matar a trets, al centre de Nova York, l'empresari Brian Thompson, conseller delegat de United Healthcare, la principal asseguradora mèdica dels EUA. O almenys és el que les proves diuen, inclòs un manifest en el qual l'home acusava les empreses del ram de "paràsits" i criticava durament el sistema sanitari nord-americà, gairebé del tot en mans privades. Encara no ha estat jutjat i Carol López ha decidit muntar una obra amb estudiants acabats de llicenciar de l'Institut del Teatre sobre el cas. L'aposta era, d'entrada, arriscada. La posada en escena de López és el millor de l'espectacle. La directora situa l'acció en diferents plans per oferir una visió polièdrica del cas: un equip de periodistes seriosos, un altre de sensacionalistes, la policia de Manhattan, el consell d'administració d'United Healthcare, la dona de l'assassinat i, silents, els activistes que reivindiquen el crim i el seu "heroi". L'objectiu és que l'espectador en tregui conclusions. Hi ha, és clar, un biaix, i aquí toca remar a favor de les tesis de Mangione. Una nova clatellada a l'American way of life. La coreografia funciona i és efectiva, amb minuts musicals ben trobats La funció és trepidant, amb els vuit actors i actrius (Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert i Ibáñez, Arnau Guillén i Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez i Sos i Carlos Ulloa Marín) que canvien de paper sense parar per donar vida a la dotzena l

Para levantar La corona d'espines, Xavier Albertí no ha necesitado nada más que una mesa y una gran puerta. El director ocupa la inmensidad de la Sala Gran con muy poco. Porque lo confía todo a la palabra de Josep Maria de Sagarra y a una compañía de actores y actrices cuya misión es hacer llegar el verso grácil, precioso y preciso del poeta hasta la última fila, para dejar a los espectadores embelesados, como en un ensueño. El público, ni siquiera el del TNC, no está muy acostumbrado a escuchar obras de estas características. No por lo que se cuenta, sino por el cómo. Porque el qué es bien sencillo: la coyuntura de un matrimonio entre familias a finales del siglo XVIII en Solsona, pero en plena Revolución Francesa, con una mayordoma de por medio que hace y deshace, y que durante veinte años ha guardado un secreto que acabará confesando. Es en la manera de hacer llegar la historia donde se encuentra la dificultad, en la pericia de Sagarra y en el entrenamiento que requieren los intérpretes para traspasar el texto a los espectadores. Sagarra fue un autor superdotado, con una facilidad pasmosa para acercarse al público de su época (La corona d'espines se estrenó en 1930) con tramas populares, pero con una lengua muy exigente. Hace unos años, cuando Jordi Prat i Coll estrenó La Rambla de les floristes, el director decía que no podía hacer experimentos porque hacía más de 50 años que la obra no subía a escena y que, por tanto, le correspondía montar una versión canónica. En el ca

Barcelona se prepara para un 2026 dramáticamente excepcional, con una cartelera que combina el talento local más puntero con grandes éxitos internacionales y una fecha clave para celebrar la gran jornada de las artes escénicas: el sábado 22 de marzo tendrá lugar la tercera edición de Cap Butaca Buida. Desde la dureza ritual de Angélica Liddell hasta la esperada ópera contemporánea de Nao Albet y Marcel Borràs, la ciudad será el escenario de propuestas que sacuden la conciencia. Directores como Julio Manrique, Àlex Rigola y Oriol Broggi llevarán a escena adaptaciones de cumbres literarias y dramas bélicos, mientras que actrices de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto y Sílvia Abril pondrán voz a reflexiones sobre el patriarcado, la memoria histórica y la identidad. Preparad la agenda de teatro: os presentamos las 16 citas imprescindibles en nuestros salas en 2006. 1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Julio Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El día que se pusieron a la venta las entradas del último espectáculo de Angélica Liddell, los espectadores de Temporada Alta las agotaron en poco más de veinte minutos. Y eso que las funciones en el Teatre de Salt eran a las 5.45 de la madrugada. Liddell despierta pasiones y tiene una legión de seguidores que no estaban dispuestos a perderse el estreno de la pieza final de su trilogía sobre la muerte. En Vudú (Blixen) escenificó su funeral; en Dämon, el de Ingmar Bergman. Ahora se enf

Barcelona es prepara per a un 2026 dramàticament excepcional, amb una cartellera que combina el talent local més punter amb grans èxits internacionals i una data clau per celebrar la gran diada de les arts escèniques: dissabte 22 de març tindrà lloc la tercera edició de Cap Butaca Buida.  Des de la duresa ritual d'Angélica Liddell fins a l'esperada òpera contemporània de Nao Albet i Marcel Borràs, la ciutat serà l'escenari de propostes que sacsegen la consciència. Directors com Julio Manrique, Àlex Rigola i Oriol Broggi portaran a escena adaptacions de cims literaris i drames bèl·lics, mentre que actrius de la talla de Clara Segura, Maria Rodríguez Soto i Sílvia Abril posaran veu a reflexions sobre el patriarcat, la memòria històrica i la identitat.  Prepareu l'agenda de teatre: us presentem les 16 cites imprescindibles a les nostres sales el 2026.   1. Seppuku. El funeral de Mishima Festival Grec. Juliol Foto: Temporada AltaSeppuku. La mort de Mishima (Angélica Liddell) El dia que es van posar a la venda les entrades de l'últim espectacle d'Angélica Liddell, els espectadors de Temporada Alta les van exhaurir en poc més de vint minuts. I això que les funcions al Teatre de Salt eren a les 5.45 de la matinada. Liddell desperta passions i té una munió de seguidors que no estaven disposats a perdre's l'estrena de la peça final de la seva trilogia sobre la mort. A Vudú (Blixen) va escenificar el seu funeral; a Dämon, el d'Ingmar Bergman. Ara s'enfronta al de Yukio Mishima en un

En Peyu i Albert Pla han decidit agafar tot un clàssic del teatre com el Hamlet de Shakespeare per ficar-lo en una habitació d'hospital. S'estaran moltes setmanes al Coliseum –del 23 de desembre fins a l'1 de març– amb la intenció de fer riure el públic barceloní. Humorista i músic fa anys que es coneixen i han coincidit al programa de 3Cat Natura sàvia, on també sortia Quimi Portet. La seva experiència teatral és llarga i dilatada. Hamlet, per a vosaltres, és una comèdia?Peyu: L'espectacle que hem fet nosaltres és una comèdia. Són dos personatges que interpretem l'Albert Pla i jo. Dos paios antagònics, ben diferents, que de cop i volta es troben compartint habitació d'hospital. Quin tipus d'hospital és?Albert Pla: A mi em van dir que era un hospital del seguru i que jo tindria una habitació individual, però m'han posat amb un paio que es veu que no ha pagat, que es veu clarament que ve de la seguretat social. I jo no ho acabo d'entendre, perquè si ja hem de començar així al Coliseum. Perquè també em van dir que estaria sol i ara no només he de compartir habitació d'hospital, sinó que també he de compartir escenari.P: L'obra reflecteix una mica els hospitals actuals. La mútua, cada vegada més, s'assembla a l'hospital de la Seguretat Social. Jo vaig demanar hora al dermatòleg al setembre i em van donar hora el 27 de gener!A.P. Però del 28, no?P: No, del 26.A.P.: Però això no són ni sis mesos! On heu deixat el Quimi Portet?P: Ens l'hem deixat. No li deies tu? En Quimi, que és u

Sustituir a Oriol Pla no es nada fácil, sobre todo si se trata de un papel que ya es casi icónico en el teatro catalán de la última década, el del joven de 23 años, Carlo Giuliani, que murió en Génova el 20 de julio de 2001 por los disparos de un policía. Un personaje y una historia que Pla llevó por todas partes y que hizo suyos. La papeleta que tiene Pau Bondiez, pues, es delicada. Lali Álvarez, la autora y directora del texto, ha optado por un perfil de actor diferente. Bondiez no tiene los rasgos melancólicos de Pla. Es más fuerte, desprende otra energía. Aun así, la función conserva aquel espíritu que convirtió 'Ragazzo' en un fenómeno, y en eso Bondiez tiene algo que decir. Reclama todo el tiempo que lo miremos a los ojos y ahí sabe arrastrarnos hacia su historia, esos tres días de julio de fatídica memoria que Álvarez reconstruye hasta la escena en la que el protagonista es abatido. Álvarez sigue los deseos de Giuliani de no convertirlo en una estatua, ni siquiera en un mártir. Que Pla no esté, por lo tanto, es un mal menor y consecuencia lógica del paso del tiempo. Si Álvarez quería mantener vivo el montaje, tarde o temprano otro actor de veintipocos años tenía que sustituirlo. Además de eso, la directora ha ejecutado pocos cambios. Mantiene las canciones icónicas de Zoo, como 'Corbelles'. Un acierto. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La función mantiene la misma pegada ideológica. Especialmente porque recupera a un joven que habíamos olvidado, un idealista, poeta, soñador

Substituir Oriol Pla no és gens fàcil, sobretot si es tracta d'un paper que ja és gairebé icònic en el teatre català de l'última dècada, el del jove de 23 anys, Carlo Giuliani, que va morir a Gènova el 20 de juliol de 2001 pels trets d'un policia. Un personatge i una història que Pla va passejar per tot arreu i que es va fer seus. La papereta que té Pau Bondiez, doncs, és delicada. Lali Álvarez, l'autora i directora del text, ha optat per un perfil d'actor diferent. Bondiez no té els trets melancòlics de Pla. És més fort, desprèn una altra energia. Així i tot, la funció conserva aquell esperit que va convertir Ragazzo en un fenomen, i en això Bondiez hi té alguna cosa a dir. Reclama tota l'estona que el mirem als ulls i aquí sap arrossegar-nos cap a la seva història, aquests tres dies de juliol de fatídica memòria que Álvarez reconstrueix fins a l'escena en què el protagonista és abatut. Álvarez segueix els desitjos de Giuliani de no convertir-lo en una estàtua, ni tan sols en un màrtir Que Pla no hi sigui, per tant, és un mal menor i conseqüència lògica del pas del temps. Si Álvarez volia mantenir viu el muntatge, tard o d'hora un altre actor de vint-i-pocs anys havia de substituir-lo. A banda d'això, la directora ha executat pocs canvis. Manté les cançons icòniques de Zoo, com Corbelles. Tot un encert. Foto: Alba Gibert'Ragazzo' La funció manté la mateixa pegada ideològica. Especialment perquè recupera un jove que havíem oblidat, un idealista, poeta, somiador, que va ser

Desde que hizo L’illa deserta de Marc Artigau en La Villarroel el verano de 2023, Miki Esparbé no pisa un teatro de Barcelona. El invierno pasado estrenó Los nuestros, de Lucía Carballal, en el Centro Dramático Nacional, y ahora llega al TNC. Esparbé se ha sumergido en la cultura judía sefardita para sacar adelante su papel, Pablo, un hombre que vive en Londres y que está algo desconectado de la familia. Pero se ha muerto la abuela y se reúnen todos para celebrar el Avelut, una ceremonia de luto. La función que harás en el TNC es en castellano. ¿Cómo te sientes? Es raro, seguramente, porque siempre que he actuado en el Nacional ha sido en catalán. Por otro lado, me hace mucha ilusión que en Barcelona puedan conocer una obra de una autora que para mí es una de las dramaturgas y directoras más importantes de la dramaturgia contemporánea en Madrid. Ojalá haya, el día de mañana, obras de la dramaturgia catalana contemporánea que puedan ir a Madrid y se puedan hacer en catalán. Sería la bomba, la verdad. ¿Eres un actor fiel? Es la segunda obra de Carballal en la que actúas. Confío mucho cuando conecto con equipos, ya sean teatrales o de rodaje. Con Lucía tengo esta conexión como de hermana. Como buena directora, es de esas personas que puede ver más allá de ti. Te puede proponer cosas que tú ni siquiera te habías imaginado o ni te habías proyectado. Es una gran directora de actores y me parece una mente privilegiada. Cuando acabe el 2025, habrás estrenado media docena de proyecto

Des que va fer L'illa deserta de Marc Artigau a La Villarroel l'estiu del 2023, que Miki Esparbé no trepitja un teatre de Barcelona. L'hivern passat va estrenar Los nuestros, de Lucía Carballal, al Centro Dramático Nacional, i ara arriba al TNC. Esparbé s'ha immergit en la cultura jueva sefardita per tirar endavant el seu paper, el Pablo, un home que viu a Londres i que està una mica desconnectat de la família. Però s'ha mort l'àvia i es reuneixen tots per celebrar l'Avelut, una cerimònia de dol.La funció que faràs al TNC és en castellà. Com et sents? És rar, segurament, perquè sempre que he actuat al Nacional ha estat en català. D'altra banda, em fa molta il·lusió que a Barcelona puguin conèixer una obra d'una autora que per a mi és una de les dramaturgues i directores més importants de la dramatúrgia contemporània a Madrid. Tant de bo hi hagi, el dia de demà, obres de la dramatúrgia catalana contemporània que puguin anar a Madrid i es puguin fer en català. Seria un gran què, la veritat. Ets un actor fidel? És la segona obra de Carballal on actues. Confio molt quan connecto amb equips, ja siguin teatrals o de rodatge. Amb la Lucía tinc aquesta connexió com de germana. Com a bona directora, és d'aquestes persones que pot veure més enllà de tu. Et pot proposar coses que tu ni tan sols t'havies imaginat o ni t'hi havies projectat. És una gran directora d'actors i em sembla una ment privilegiada. Quan acabi el 2025, hauràs estrenat mitja dotzena de projectes audiovisuals

Con Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà se sumerge de lleno en la vida de una mujer de 60 años que atraviesa la menopausia, tiene a sus hijos lejos y un marido patoso. Para emprender este viaje se acompaña de Kate, una escenógrafa estadounidense que viaja a la Bienal de Venecia para exponer por primera vez fuera de EE. UU. su obra escultórica. Es la cuarta novela de Ruiz, que con la anterior, Les nostres mares, ganó el premio Sant Jordi 2022. Tu Kate dice muchas palabrotas... Imaginé a una de esas estadounidenses que siempre tienen el fuck y el holy shit en la boca, y cosas peores. “Hostia santa”, dice Kate. Creo que es muy de las series. Ves series y dicen muchas palabrotas. Yo también digo muchas. Quizás es herencia de mi abuelo, que me decía: “Hostia, dices muchas”. No lo puedo evitar. ¿Kate y Rob, la pareja protagonista, son un arquetipo? Un poco. Quería representar esa relación de poder que tanto se ha glorificado en las pantallas: ese gran hombre, ese intelectual, y su mujer que también hace algunas-cosas-de-artista. Minimizar la función artística de la mujer cuando ambos lo son. ¿Para qué te ha servido este arquetipo? Me ha servido para plantear las relaciones intergeneracionales que hemos dado por legítimas y las que se han criminalizado, porque ella es la mayor y él el joven. Aceptamos sin cuestionar que mujeres muy jóvenes se interesen por hombres mucho mayores. Incluso cuando es el argumento de una película, ni siquiera la edad es un tema. En cambio, a

Amb Una dona de la teva edat (Proa), Gemma Ruiz Palà es capbussa de ple en una dona de 60 anys que passa per la menopausa, té els fills lluny i un marit ganàpia. Per emprendre aquest viatge s'acompanya de la Kate, una escenògrafa nord-americana que viatja a la Biennal de Venècia per exposar, per primera vegada fora dels EUA, la seva obra escultòrica. És la quarta novel·la de Ruiz, que amb l'anterior, Les nostres mares, va guanyar el premi Sant Jordi 2022. La teva Kate diu moltes paraulotes...Vaig imaginar-me una d'aquestes nord-americanes que tenen sempre el fuck i el holy shit sempre a la boca, i coses pitjors. Hòstia santa, diu la Kate. Crec que és molt de les sèries. Tu veus les sèries i diuen moltes paraulotes. Jo també en dic moltes. Potser és herència del meu avi, que em deia: "Hòstia, en dius moltes". No ho puc evitar. La Kate i el Rob, la parella protagonista, són un arquetip?Una mica. Volia representar aquesta relació de poder que s'ha honorat tant a les pantalles: aquest gran home, aquest intel·lectual, i la seva dona que també fa algunes-coses-d'artista. Minimitzar la funció artística de la dona quan tots dos ho són. Per a què t'ha servit aquest arquetip?M'ha servit per plantejar les relacions intergeneracionals que hem donat per legítimes i les que s'han criminalitzat perquè ella és la gran i ell és el jove. Ens empassem acríticament que dones molt joves estiguin interessades en homes molt grans. Fins i tot quan és l'argument d'una pel·lícula, ni tan sols l'edat é

La Jo, la Meg, la Beth i l'Amy són germanes, adolescents i han estat adoctrinades per quedar bé, per fer reals els desigs dels homes i no crear problemes. Aquest podria ser el resum de Donetes, o Little women, la novel·la que Louisa May Alcott va publicar a mitjans del segle XIX i que, com ens recorda Lucia Del Greco, la dona que la portarà al Lliure de Gràcia, era l'únic llibre que el franquisme permetia llegir a les dones. Un volum que podria ser, avui, la bíblia de les tradwives i que Del Greco ha subvertit totalment. Per fer-ho possible té al seu servei, entre d'altres, quatre actrius joves espaterrants (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet i Blanca Valletbó) que donaran vida a les germanes March i que són, a més, unes artistes totals que canten, toquen i actuen. Totes cinc ens acompanyen en aquest viatge immersiu cap a Little women.   Lucia Del Greco (directora i dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little women és el segon text narratiu que Del Greco porta a escena en poc temps, després de Pura passió (Akadèmia). I per buscar-ne la raó hem d'anar a uns textos que li va enviar el seu pare, psicoanalista expert en nens i adolescents. Allà s'hi va trobar referències a l'acceleració del temps que viuen els adolescents, cosa que expressen a través de la violència i la negació de la mort. Tot, sempre, sota la mirada dels adults. Aleshores, va pensar en l'adaptació cinematogràfica que va fer Greta Gerwig de Donetes i va anar a la font original, una nove

Jo, Meg, Beth y Amy son hermanas, adolescentes y han sido adoctrinadas para quedar bien, para cumplir los deseos de los hombres y no causar problemas. Ese podría ser el resumen de Mujercitas (Little Women), la novela que Louisa May Alcott publicó a mediados del siglo XIX y que, como recuerda Lucia del Greco, la directora que la llevará al Lliure de Gràcia, fue el único libro que el franquismo permitía leer a las mujeres. Un volumen que hoy podría ser la biblia de las tradwives y que Del Greco ha subvertido por completo. Para hacerlo posible, cuenta, entre otros, con cuatro jóvenes actrices deslumbrantes (Elisabet Casanovas, Míriam Moukhles, Paula Jornet y Blanca Valletbó) que encarnan a las hermanas March y que además son artistas totales: cantan, tocan instrumentos y actúan. Todas ellas nos acompañan en este viaje inmersivo hacia Little women. Lucia Del Greco (directora y dramaturga) Foto: Ivan GiménezLucia Del Greco Little Women es el segundo texto narrativo que Del Greco lleva a escena en poco tiempo, después de Pura pasión (Akadèmia). Y para entender la razón hay que remontarse a unos textos que le envió su padre, psicoanalista experto en niños y adolescentes. En ellos encontró referencias a la aceleración del tiempo que viven los adolescentes, algo que expresan a través de la violencia y la negación de la muerte. Todo, siempre, bajo la mirada de los adultos. Entonces pensó en la adaptación cinematográfica que Greta Gerwig hizo de Mujercitas y fue a la fuente original,

Convertirse en un villano de manual a los 80 años, después de haber encarnado al protagonista de la lacerante El pare de Florian Zeller, es algo al alcance de muy pocos actores. Y más aún cuando se trata de dar vida a un hombre, Roald Dahl, que en el imaginario de muchísima gente es aquel autor que les hizo vivir una infancia espléndida a través de sus cuentos estrambóticos y abrumadores. Pero no todos los escritores tienen que ser bellísimas personas. Y Josep Maria Pou lleva más de 50 años subiéndose a los escenarios para regalarnos personajes memorables. Gegant nos transporta a principios de los años 80 y nos sitúa en la casa de Dahl en Buckinghamshire, cuando está terminando Las brujas y justo en el momento en que estalla una polémica tras un artículo en el que compara a los israelíes con los nazis. En escena están su esposa Liccy (Victòria Pagès), su editor inglés Tom Maschler (Pep Planas) y la jefa de ventas de su editorial norteamericana Jessie Stone (Clàudia Benito), todos decididos, en mayor o menor grado, a convencerlo para que pida disculpas, lo que transformará la obra en una batalla dialéctica de primer nivel. Y que tanto Pou como Benito, Pagès y Planas saben resolver de manera brillante. Foto: David Ruano'Gegant' Pou encarna maravillosamente la figura de la vieja gloria terca, que se deja halagar, que lanza dardos constantemente y que no admite réplicas. Lo tratan con guantes de seda. Pero Stone, más joven, no puede evitar decirle al gran hombre lo que piensa.